Agafar corrents l'últim metro a l'hora dels monstres. Tot buit. Baixar les escales automàtiques ja aturades sense fer cas de les cares immòbils dels cartells publicitaris que semblen en riure-se’n de tu. Sentir rebotar els teus passos contra les parets enrajolades, brutes, d'aquest laberint subterrani. Les vies marquen les venes de la ciutat; deixen fluir la vida que en elles transporten, gent, corrents d'aire ara. El so estrident dels frens arrossegant-se sobre els rails. La porta del vagó obrint-se feixugament amb un suau renill de circuit pneumàtic. Seure en un seient incòmode de plàstic o tapisseria gastada i veure per una finestra enfosquida les entranyes de Barcelona. Fantastic.
No em puc imaginar el futur. Només espero que continuïn assaborint la bellesa sinistre que només les ciutats regalen.
