Agafar corrents l'últim metro a l'hora dels monstres. Tot buit. Baixar les escales automàtiques ja aturades sense fer cas de les cares immòbils dels cartells publicitaris que semblen en riure-se’n de tu. Sentir rebotar els teus passos contra les parets enrajolades, brutes, d'aquest laberint subterrani. Les vies marquen les venes de la ciutat; deixen fluir la vida que en elles transporten, gent, corrents d'aire ara. El so estrident dels frens arrossegant-se sobre els rails. La porta del vagó obrint-se feixugament amb un suau renill de circuit pneumàtic. Seure en un seient incòmode de plàstic o tapisseria gastada i veure per una finestra enfosquida les entranyes de Barcelona. Fantastic.
No em puc imaginar el futur. Només espero que continuïn assaborint la bellesa sinistre que només les ciutats regalen.
No hay comentarios:
Publicar un comentario