La Mestressa de dos pobles més enllà

Corria a grans gambades carrer avall; ja se li tornava a escapar l’autobús.
L’ únic autobús que hi havia per sortir del poble.
 La motxilla, amb les corretges fluixes, votava sorollosament a cada gambada fuetejant-l’hi l’esquena amb cops sords. Les cames adolorides per aquell esforç sobtat i inusual, maleïen a cada pas les sabates tan poc còmodes per a córrer que duia. Es va aturar esbufegant a la cantonada de davant  la parada del bus per contemplar, burleta, com el seu transport marxava sense ella. Es va fitar en el reflex de l’aparador que tenia darrera; cabells esbullats, ulleres tortes per la correguda, galtes vermelles y el pit accelerat intentant recuperar el compàs habitual. Va seure de mala gana sobre la vorera pensant una excusa més original per donar que la ja clàssica i per a tots coneguda “me adormit”, resignada a esperar fins que el següent tasto públic amb rodes aparegués per allà.