La Mestressa de dos pobles més enllà

Corria a grans gambades carrer avall; ja se li tornava a escapar l’autobús.
L’ únic autobús que hi havia per sortir del poble.
 La motxilla, amb les corretges fluixes, votava sorollosament a cada gambada fuetejant-l’hi l’esquena amb cops sords. Les cames adolorides per aquell esforç sobtat i inusual, maleïen a cada pas les sabates tan poc còmodes per a córrer que duia. Es va aturar esbufegant a la cantonada de davant  la parada del bus per contemplar, burleta, com el seu transport marxava sense ella. Es va fitar en el reflex de l’aparador que tenia darrera; cabells esbullats, ulleres tortes per la correguda, galtes vermelles y el pit accelerat intentant recuperar el compàs habitual. Va seure de mala gana sobre la vorera pensant una excusa més original per donar que la ja clàssica i per a tots coneguda “me adormit”, resignada a esperar fins que el següent tasto públic amb rodes aparegués per allà.        

La mestressa del bloc de mar

L’aigua calenta queia sobre la seva cara de llavis
inflats per tantes hores de pràctica amb el so característic de la pressió de la dutxa. No tenia gaire interès a sortir de sota el ruixat artificial, però uns sons molt familiars li van fer tancar  l’aixeta. La veïna del quart tornava a tocar el violí amb el seu talent innat; les notes semblaven explicar un secret que només ella podia interpretar. Es va quedar allà escoltant, palplantada en silenci, amb les gotes d’aigua regalimant-l’hi per una pell que no trigaria a envermellir-se a causa de l’al·lèrgia a la humitat. 

La màgia sonora va fer una pausa i es va quedar sola, amb el goteig  metàl·lic sobre el fons moll de la banyera.  

Es va mirar les puntes dels dits marcades per una línea profunda, com una incisió per, amb una ganyota emmarcant-li la cara, tornar a obrir l’aixeta i submergir-se novament sota la
pluja vaporosa.

La Mestressa del celobert

Sentia com el fum li recorria els pulmons i, a
ordre seva, com era expulsat per la boca. Les cendres del cigarret es
precipitaven al petit pati del celobert.

Totalment repenjada a l’ampit de la finestra,
amb els braços penjant al buit i la vista perduda, desfruitava d’aquell petit plaer que li proporcionava la planta seca del tabac.

Però com tot petit plaer, dura poc. Incrèdula,
va fitar la burilla, culpant-la de la seva rapida consumició i va fer-l’hi l’última calada. Va sospirar i, amb un gest de resignació a la cara, tancà la finestra amb un cop suau.