
sábado, 10 de diciembre de 2011
Clock
Los relojes nos recuerdan a cada segundo que estamos muriendo. Cada manecilla te insinúa que no pierdas el momento. Cada engranaje que no se van a detener.
Se que es inútil, pero me gusta verlos funcionar al revés, me gusta desensamblarlos y revolverles las entrañas para que cuenten hacia atrás, me gusta llegar a creer que puedo controlar el tiempo.

jueves, 3 de noviembre de 2011
Metro

Fantastic.
No em puc imaginar el futur. Només espero que continuïn assaborint la bellesa sinistre que només les ciutats regalen.
martes, 5 de abril de 2011
La Pregunta
“¿Qué pasaría si saltara des de allí?”
r Que volarías…
p Nos meterías en un marrón, fijo.
t Que serias útil por primera vez en tu miserable vida
v Morirías, supongo. Si la caída es lo suficientemente fuerte, claro
x Entonces seria verdad que debíamos encerrarte.
b Yo te echaría de menos
r Que volarías…
p Nos meterías en un marrón, fijo.
t Que serias útil por primera vez en tu miserable vida
q Que nos darían una indemnización porqué el puto tratamiento que recibes es una mierda y no sirve para nada excepto robarnos el dinero.
v Morirías, supongo. Si la caída es lo suficientemente fuerte, claro
a Serías un monstruo egoísta.
w Que conocerías a Dios.
x Entonces seria verdad que debíamos encerrarte.
b Yo te echaría de menos
viernes, 11 de marzo de 2011
Revolving door
Gira incansable, a un enfermizo ritmo constante que no parece desfallecer. Por mucho que intente entorpecer las vueltas, lo único que consigo es salir propulsada hacia alguna pared que va acomilando las grietas de los golpes, uno por cada arrebato de ira. Siquiera tiembla al amoratar mi cuerpo. No se relentiza ni cambia de dirección. Nada. Igual. siempre girando al mismo compas enfermizamente estancado. Y una envestida más. Un nuevo golpe. Un moratón más. Una grieta más.
Algún día me romperé, lo sé. Y solamente entonces dejará de moverse, eso también lo sé.
miércoles, 9 de marzo de 2011
Lluvia de barro

miércoles, 2 de marzo de 2011
La Mestressa de dos pobles més enllà
Corria a grans gambades carrer avall; ja se li tornava a escapar l’autobús.
L’ únic autobús que hi havia per sortir del poble.
La motxilla, amb les corretges fluixes, votava sorollosament a cada gambada fuetejant-l’hi l’esquena amb cops sords. Les cames adolorides per aquell esforç sobtat i inusual, maleïen a cada pas les sabates tan poc còmodes per a córrer que duia. Es va aturar esbufegant a la cantonada de davant la parada del bus per contemplar, burleta, com el seu transport marxava sense ella. Es va fitar en el reflex de l’aparador que tenia darrera; cabells esbullats, ulleres tortes per la correguda, galtes vermelles y el pit accelerat intentant recuperar el compàs habitual. Va seure de mala gana sobre la vorera pensant una excusa més original per donar que la ja clàssica i per a tots coneguda “me adormit”, resignada a esperar fins que el següent tasto públic amb rodes aparegués per allà.
L’ únic autobús que hi havia per sortir del poble.

lunes, 28 de febrero de 2011
La mestressa del bloc de mar

inflats per tantes hores de pràctica amb el so característic de la pressió de la dutxa. No tenia gaire interès a sortir de sota el ruixat artificial, però uns sons molt familiars li van fer tancar l’aixeta. La veïna del quart tornava a tocar el violí amb el seu talent innat; les notes semblaven explicar un secret que només ella podia interpretar. Es va quedar allà escoltant, palplantada en silenci, amb les gotes d’aigua regalimant-l’hi per una pell que no trigaria a envermellir-se a causa de l’al·lèrgia a la humitat.
La màgia sonora va fer una pausa i es va quedar sola, amb el goteig metàl·lic sobre el fons moll de la banyera.
Es va mirar les puntes dels dits marcades per una línea profunda, com una incisió per, amb una ganyota emmarcant-li la cara, tornar a obrir l’aixeta i submergir-se novament sota la
pluja vaporosa.
pluja vaporosa.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)